De fet, en l’arbreratge, en la materialitat verbal, en la impregnació
naturalíssima, amb tota la llengua que tira enllà però arrela enrere,
un text en crida un altre com si a tots els faltés alguna cosa.
De vegades són les paraules que, lletra va lletra ve, fan servir els textos
per remoure’s i sonar de nou. Aleshores, fins on el text els fa suport, les
paraules erren i tomben i giren esverades, com petits topònims a mercè
d’un indret que mai no encertessin de trobar.
Perejaume, Pagèsiques.
Edicions 62, 2011.
 |
| Marc Vicens, 2012. |