les coses en general no ens impressionen pel que són, sinó per la
relació que puguin tenir amb altres coses i amb altres persones.
Anem pel carrer i trobem dues criatures insignificants que van,
per exemple, amb una dida. Aquestes criatures anònimes no ens
diuen res ni ens criden l'atenció, però s'escau que són les nenes
o els nens del senyor Tal, d'un metge famós, d'un literat famós,
o d'un banquer importantíssim; aleshores, les criatures ens interessen,
ens les mirem i fins els diem alguna cosa per quedar bé, i en definitiva
cerquem tres peus al gat o una mà a la criatura, que naturalment
és de suposar que en té dues.
Josep M. de Sagarra, L'ànima de les coses.
Quaderns Crema, 2001.
Marc Vicens, 2014. |